Si per fer una confitura he de llençar la meitat del fruit, alguna cosa no estic fent bé
No es triga gaire a recórrer els tres carrers de les Escaules. Segurament per això, aquest micropoble de l’Alt Empordà només compta amb una vuitantena d’habitants, que sumats a l’altre nucli que forma el municipi, Boadella, en són 269.
Carrers estrets i costeruts, amb un aire medieval que li donen les cases de pedra, de portals en volta i on sembla que el temps s’hagi aturat. Qui sap quants segles fa que se senten crits de mainada corrent i jugant per aquells carrers.
Al 1860 les Escaules tenia 369 habitants, el seu màxim històric; el conreu de la vinya i l´olivera era pròsper i, com en molts altres pobles, l’agricultura es combinava amb altres activitats. Hi havia fabricació de teules, rajoles i elaboració de ciment que s´exportava a altres indrets de la comarca.
A finals del XIX, però, la fil·loxera i l’avanç de la revolució industrial va desencadenar l’inici d’un procés de pèrdua d’habitants. Alguns van marxar a Amèrica i d’altres a les ciutats.
A tocar de la Muga, les Escaules, es troba immersa en bonic un paisatge fluvial empordanès. Hi ha gorgs, coves i salts d’aigua com el Salt de la Caula. Un lloc molt especial, tan pels habitants del poble com dels que hi van de visita.
Visitants assidus o gent de pas com els que acullen la Gemma i el Pep, a la seva casa de turisme rural: Ca la Conxita.
Un bonic paisatge fluvial empordanès.
Hi ha gorgs, coves i salts d'aigua.
La Conxita, la mare d’en Pep és qui va dirigir la reforma integral de la casa del carrer d’Amunt l’any 2003, després viure tres o quatre anys, fins que s’hi van traslladar en Pep i la Gemma el 2010, quan en Martí estava “en camí”.
El 2014, en Pep va rebre la casa com a herència de la seva mare. Just després, el 2015, es va presentar l’oportunitat de comprar una casa històrica al mateix carrer, Can Xacó, on hi havia hagut vaques i tot el poble hi anava a comprar la llet diàriament. “Vam començar una reforma lenta, que encara està en procés; però suficient per anar-hi a viure i obrir, el 2017 Ca la Conxita Allotjament Rural, en aquell moment la única, després que l’anterior “Can Perot” hagués tancat feia quasi 15 anys”.
El Pep és de les Escaules de tota la vida. La seva família s’hi va instal·lar a viure fa més de quaranta anys. La Gemma hi viu des de fa 10 anys, quan va néixer el seu primer fill.
Qui li hagués dit que acabaria vivint en un poble de tant pocs habitants quan als divuit, deixava la seva ciutat natal, Figueres; agafava les maletes; i se n’anava a Barcelona a estudiar Traducció i Interpretació. O quan als vint-i-pocs se n’anava a París a fer un Erasmus que s’acabaria allargant força més del compte.
Acabada la carrera, amb feina a una multinacional, unes vacances llargues a la seva ciutat natal van fer que es replantegés el seu futur. Volia realment que els seus fills creixessin a l’Eixample de Barcelona? Que un company li oferís feina al Castell de Sant Ferran de Figueres va ser el cop de timó definitiu.
Estudiar idiomes per conèixer gent i descobrir món. Anhels de joventut que també recomanaria als seus fills; en Martí, de deu anys i la Maria, de set. “Perquè coneguin el que hi ha lluny del poble. I ho gaudeixin i ho visquin. Però també perquè enyorin el que tenen aquí”. Afegeix amb un to murri.
Mentre parlem, la Maria apareix per dir adéu. Se’n va a jugar amb la canalla. Al poble hi ha vuit nens que van i vénen pels carrers. “Ara marxa i estaran dues hores voltant. Van al seu aire i, com a pares això és un 10, perquè no has de patir per cotxes ni perills. Els dóna una autonomia i una qualitat de vida que val tots els cines de dos anys” bromeja.
La Gemma i el Pep van obrir la casa per poder continuar vivint al poble i per compartir aquesta aquest petit univers amb més gent. Gent de molts llocs diferents, amb qui la Gemma pot seguir practicant els idiomes que va estudiar de jove. Al poble i al territori també li va bé que hi hagi visitants. “Van a fer algun àpat al bar/cafeteria de La Societat Escaulenca o van dinar a Boadella o a omplir una mica el rebost a Pont de Molins”.
Diu que li encantaria que obrís alguna casa rural més, ja que com a molts pobles hi ha moltes cases tancades i les que estan en venda estan a preus desorbitats, cosa que fa que a la pràctica és com si també estiguessin tancades.
A banda de la casa de turisme rural, la Gemma treballa a l’empresa familiar que es dedica al mobiliari d’oficines i al software per hostaleria. Però amb la feina no en tenia prou. Emprenedora de mena; és un cul inquiet. Així, que a banda de la feina i la casa de turisme rural; el 2018 va començar a fer confitures seriosament.
“Les confitures van néixer per oferir algun detall als hostes de la casa perquè tinguessin algun record per emportar-se” explica la Gemma. “I com que al jardí hi havia un abricoquer vaig començar a fer confitura d’abricoc”.
L’acollida va ser tan bona que va començar a fer confitures d’altres fruites i hortalisses. Amb el mateix esperit de la cuina d’aprofitament que hi ha en la pròpia essència de la confitura.
Tant per allargar l’ús de fruites i hortalisses que tenen una temporalitat i així les podem consumir al llarg de l’any. I, també,i per tornar a donar sortida a fruites que es van plantar en una època concreta i han anat quedant en desús. “Aquí hi ha molta gent que té taronges amargues o naronges (poncem) al jardí o a la finca.
És un tipus de cítric que es feia servir per netejar les tripes del porc quan feien la matança, per poder fer botifarra. Però ja no hi ha quasi ningú que mati el porc. Llavors em truquen per oferir-me-les i en faig confitura de cítrics.
Fortià, Lladó, Pont de Molins, Vilamaniscle…pobles empordanesos de pocs habitants que la Gemma recorre cada any per recollir fruites i hortalisses que després esdevenen confitura.
Aquests dos anys, la comercialització l’ha fet també a nivell local. Les confitures de Ca La Conxita es podien comprar a tres botigues de la zona i a les fires on la Gemma solia muntar parada.
“A les fires he après molt. Venien senyores que porten més de 50 anys elaborant confitura casolana i compartien receptes i maneres de fer que després jo he traslladat a la meva cuina. I ho deien: aquesta confitura ha millorat respecte de l’any passat”.
Per la Gemma, aquests punts de trobada a fires o anant a buscar fruits per les cases de la contrada és essencial per assegurar la transmissió de coneixements del món rural. “La saviesa popular de les generacions que ens han precedit i que les han après directament de les seves àvies: de cuina, de cosir i de secrets de la vida al camp. Les dones del món rural tenen un munt de coneixements”.
“La confitura de naronges és ideal per curar refredats, a l’època dels romans ja es feia així. I, a casa, amb els meus fills ho fem: una cullerada disolta en un got d’aigua calentona i va molt bé”.
Un altre tema és l’aprofitament integral de la fruita. “A les confitures s’aprofita tot. En les taronges i les llimones s’hi posa absolutament tot; la polpa, la part blanca i la pela”. Així és com “s’aprofiten totes les vitamines i nutrients” assegura “Potser el color no és tan vistós però si per fer una confitura, que no és res més que cuina d’aprofitament, he de llençar la meitat del fruit, alguna cosa no faig bé”. Les de síndria i meló, explica, es feien per aprofitar l’escorça blanca que queda després de menjar la part vermella i dolceta.
Les confitures anaven bé. Semblava que el públic les havia acollit i la Gemma les anava millorant. Fins que el 14 de març es va aturar tot.
A l’Alt Empordà molta gent viu directa o indirectament de la hostaleria i el turisme. La Gemma, com molta altra gent, va veure com en un dia tota la seva activitat quedava aturada.
Així, amb la incertesa pel futur, tancats a casa i amb notícies esgarrifoses a la TV. Va veure que a les xarxes havia nascut una iniciativa per ajudar a productors que havien vist tallada la seva via de comercialització a causa del confinament.
Productors que fins llavors venien quasi totalment a botigues, restaurants o menjadors escolars i que d’un dia per l’altre es van quedar sense donar sortida als productes i sense cap ingrés econòmic. Un compte de twitter, batejat amb el nom de Productors Catalans; s’oferia a productors de fruita, formatge, mel, etc. per fer-los de pont i que la gent els pogués fer comandes directament via formulari.
La Gemma s’hi va posar en contacte i allà es va obrir un nou món. Les confitures de la Gemma arribaven a clients que difícilment hauria conegut a fires o a les tres botigues de la zona. Al cap de poc obria compte a twitter, que considera una xarxa que li ha estat molt positiva: “Twitter et permet un contacte amb la gent. Ja tenia instagram però a twitter la gent et comenta que ha rebut la comanda i et valora el tracte. Tens un contacte directe amb molta gent que per mi és molt positiu”.
Per la Gemma “Les noies que hi ha darrera de Productors Catalans són meravelloses i els estic molt agraïda. Hi ha un abans i un després de Productors Catalans. Si bé les confitures no són un producte de primera necessitat, he pogut arribar a molts clients nous amb qui a més tenim contacte personal” I posa l’exemple d’una senyora d’Amposta “Que m’ha repetit comanda i a qui ja tinc ganes d’anar a conèixer personalment algun dia per vacances”.
El que podia suposar un tancament, ha donat una embranzida a les confitures. Actualment n’elabora 6.000 pots cada any. I té en projecte ampliar l’obrador al poble i contractar una persona. Per la Gemma “Emprendre no és difícil. Hi ha qui només hi veu traves i problemes. Però jo animo a fer-ho a tothom. És molt més senzill del què pot semblar.
A mi em van ajudar molt des del Consell Comarcal per tramitar un ajut Leader per obrir la casa de turisme rural. I m’estan ajudant molt ara amb el tema de l’obrador” I afegeix “Emprendre no és complicat, fa falta temps i ganes. Jo acabo treballant un munt d’hores els set dies de la setmana. Però ho faig a gust perquè és el meu projecte”.
Les Escaules ha guanyat una emprenedora que molt difícilment en marxarà. De la vida a un micropoble en valora moltes més coses de les que troba a faltar. Valora molt el silenci, l’autonomia dels fills per créixer a prop d’un entorn natural on poden jugar amb altres nens al carrer i ha après a viure amb els pros i contres de que tots els veïns saben què fas i deixes de fer.
No pots viure en un anonimat, però “si un dia no sols ser a casa a l’hora que sols arribar-hi es preocupen per tu”. Aquest veïnatge va ser molt important fa sis anys. Quan feia poc que havia nascut la Maria el Pep va tenir un accident en moto que el va deixar un mes ingressat a l’hospital i diversos més fent rehabilitació. “Les veïnes em van ajudar moltíssim. Quedant-se el Martí una estona als matins o portant-me una sopa al vespre perquè no hagués de fer sopar”.
La petita societat que forma les Escaules té un punt de trobada a la Societat Unió Escaulenca. Una entitat nascuda el 1870 com a Societat de Socors Mutus.
A principis del segle XX es construeixen els primers ponts per travessar el riu la Muga, les carreteres s´arrenjaren gràcies a la Diputació de Girona i sorgeixen, al llarg del riu, les primeres centrals hidroelèctriques, algunes aprofitant els edificis d´antics molins.
També era l´època més pròspera per les Societats de Socors mutus, fundades a finals del s.XIX. Aquestes societats agruparen la majoria de veïns per oferir serveis mèdics, comprar medicaments, pagar pensions per invalidesa o malaltia. Una manera d’organitzar la societat civil per afrontar reptes i solucionar problemes que puguessin sorgir.
Avui, la Societat perdura com a entitat del poble. A banda d’obrir regularment el bar/cafeteria on s’hi fan menjars amb productes de proximitat, organitza les Quines, un club de lectura i altres activitats com les classes de Tai Txi que imparteix una veïna del poble que n’és instructora.
La Gemma explica il·lusionada del que organitza aquella entitat històrica en un poble de tan pocs veïns. I és que l’organització veïnal, sigui per ajudar, per dinamitzar o per disposar d’activitats culturals i festives és un pilar fonamental en un micropoble.
Imagino que quan acabem la conversa la Gemma tindrà la cuina plena de pots, de fruites i d’aromes. Olors que sentiran els veïns que passin per davant de casa seva o la mainada fent tocs de pilota. Olors de confitura que segur que són molt semblants a les que omplien les cuines de les cases dels petits pobles empordanesos no fa tants anys.
I així és com la Gemma, el Pep, el Martí i la Maria, Ca la Conxita i les Escaules fan bona la dita: al pot petit hi ha la bona confitura.
Ton Lloret – Impulsor de Repoblem