Cal que els pagesos s’empoderin i que tanquin el cercle.
Quan agafes el cotxe, arribes a Santa Coloma de Queralt i trenques direcció Llorac la carretera es fa estreta, sinuosa i l’orografia et fa pujar, baixar, passar per ponts construïts fa 100 anys i, sense adonar-te’n, has arribat a un altre món.
Un món que es va aturar fa dècades. On els camps de cereal s’intercalen amb alguna granja de porcs i, mentre penses que algunes semblen no-llocs, vas deixant poblets a banda i banda. I la funcionalitat de les edificacions agrícoles s’acompassa amb torres i carrers medievals. I, de cop, ja hi ets. La Baixa Segarra, en diuen.
La zona, en general, és poc poblada, però l’objectiu, avui, és arribar a un poble de dimensió ultralocal. Concretament, que hi visquin sempre només en són 14. I n’hi viurien més si els propietaris de les cases tancades s’avinguessin a llogar-les. La dificultat d’accés a aquests habitatges buits és un gran fre per molts repobladors.
Un món que es va aturar fa dècades.
L’Ametlla de Segarra és un dels nuclis agregats al municipi de Montoliu. Forma part de la comarca de la Segarra i limita amb l’Urgell i la Conca de Barberà, és un dels pobles de la Vall del Corb.
Històricament, d’aquest paratge en deien els Comalats. Segons explica l’Eva Bonet: “Una comalada és una agrupació de valls”.
El poble es va erigir en una d’aquestes “comalades”. Per això la seva família va batejar el celler familiar, com a Celler Comalats. I, per això, quan hi arribo no puc evitar baixar del cotxe i fotografiar el Pirineu nevat des d’un bonic camp d’ametllers perquè som a desembre i des d’aquí d’alt tens una visió de quasi tot el país. No és un acte reflex gaire original, segons després m’explica l’Eva.
L’Eva va passar la infància a Tàrrega, d’on és la família de la seva mare. Més tard, va anar a viure uns 4-5 anys a Barcelona, on va estudiar disseny de moda, però quan va acabar va decidir fer el que ben poca gent fa amb vint anys: anar a viure a un poble tan petit com l’Ametlla.
I, encara menys sense tenir carnet de conduir i tenint en compte que aquell minúscul poblet llavors -com ara- no disposava de cap botiga, bar ni pràcticament cap servei.
Però han passat 12 anys i l’Eva segueix a l’Ametlla de Segarra. Ha arrelat. Potser és la crida de la terra, que l’ha fet entomat les rendes del Celler Comalats, juntament amb el seu germà Eloi i, així, malgrat ser “nouvinguda” ha seguit la tradició pagesa de la família del seu pare. Abans d’afegir-se al negoci familiar, ha treballat de cuinera i gestionant una casa de turisme rural.
El Celler Comalats produeix unes 10.000 ampolles l’any de vi ecològic natural, sense sulfits. El pare de l’Eva va replantar 15 hectàrees de vinya el 1989. Llavors va anar a contracorrent. La mecanització del camp havia provocat un canvi al paisatge d’aquell indret, en benefici del cereal. Molts dels habitants de l’Ametlla ja n’havien marxat a partir dels anys 20-30.
“La mecanització va fer que els pagesos es passessin al cereal perquè es podien treballar amb tractor i, això va fer que s’anessin reduïnt els cultius que requerien més les mans; la vinya, sobretot, però també els ametllers o les oliveres.”
A la finca familiar, segueixen estenent borrasses per recollir olives i ametlles i també cultiven cereal. Per això l’Eva es considera pagesa. I quan parla desprèn aquella passió de qui es passa el dia treballant la terra amb les mans i se l’estima.
L’Eva parla amb clarividència. Té un discurs sobre el món rural, els pobles i la terra que brota tan naturalment com els ceps que cuida. Un discurs fet a còpia experiència, d’ulls oberts i de saber escoltar als padrins i la natura, de qui viu intensament el pas de les estacions. “Cada estació no té sentit sense l’altra. És un equilibri”.
Aquí el Ricard no sembla que ho tingui tant clar. Ell és la parella sentimental de l’Eva i viu a l’Ametlla des del març del 2020. Mig rient, diu: “Em va enredar perquè em va fer venir a la primavera. I, és clar, qualsevol renúncia a un paisatge verd i ple de colors com el que hi ha aquí en aquells mesos”.
El Ricard és del Vallès, de Sant Feliu de Codines. Va establir-se a Barcelona per estudiar arquitectura i, més tard, va viure a São Paulo, al Brasil. Fa uns anys, va tornar a Catalunya i amb uns col·legues van fundar una cooperativa d’arquitectes que es diu LaBoqueria i que té la seu a sobre de l’insigne mercat Barceloní.
Des del març, un cop aixecat el confinament, el Ricard viu a l’Ametlla. A la casa familiar dels Bonet, on, tot i el fred de desembre, s’hi troba molt a gust.
Segueix treballant a Barcelona 3 dies a la setmana, per tant, va i ve. A la seva cooperativa es proposen fer una arquitectura renovada i diferent. Un dels projectes que estan executant -en col·laboració amb entitats com Sostre Cívic i Lacol cooperativa d’arquitectes- és La Balma, una cooperativa d’habitatge en cessió d’ús. Un bloc de 20 habitatges amb espais compartits, en un edifici fet amb una estructura de fusta al barri del Poble Nou.
Els altres dos dies es queda treballant a la zona, des d’on mira d’arrencar projectes en col·laboració amb ajuntaments, entitats i institucions locals. La mobilització de l’habitatge és el gran repte per frenar el despoblament. “Perquè els pobles no morin, ha de venir gent de fora” tenen clar tots dos. “Per això s’ha de convèncer als propietaris de les cases tancades que les lloguin o en cedeixin l’ús”.
Quan li pregunto pel canvi de vida, l’Eva riu “Salvant que entremig va viure un any i mig en un pis a Igualada, el Ricard ha passat de viure a São Paolo amb 12 milions d’habitants a l’Ametlla que no arribem a 20”.
Però diu que el balanç és molt positiu. I ho diu serè i reflexiu. “Som pocs, però sempre estem sopant o dinant a casa de l’un o de l’altre”. Hi ha un bon veïnatge. “A més, amb una parella súper dinàmica com l’Eva és impossible avorrir-se”.
A part del celler, l’Eva empeny i participa en una muntanya de projectes d’activació del territori. I, des que estan junts el Ricard també s’hi ha involucrat i col·labora en moltes d’aquestes iniciatives.
Quan pregunto pels aspectes negatius de viure a l’Ametlla, el Ricard assenyala la manca d’algun servei. “Si hi hagués escola segur que seria un poble on moltes famílies voldrien viure”. La manca de fibra també és un fre per poder treballar al poble.
I un altre tema és el transport públic. “Aquí has d’agafar el cotxe per tot. Però, bé, un cop ho tens clar, llavors ja no et ve de fer els 20 minuts de cotxe per anar a comprar qualsevol cosa a Cervera o fer-ne 40 per anar a un concert a les Borges.”
I és que la set de cultura d’aquesta parella els fa moure’s cada cap de setmana “Assumeixes el fet de fer unes distàncies que, si visquessis en una ciutat difícilment et plantejaries. No et sap greu agafar el cotxe i anar a Igualada al teatre o a un concert al Bar Centro de Maldà”.
Per ells, la cultura és essencial: “La cultura ha de ser present al món rural” assenyala l’Eva “Als que vivim aquí també ens agrada el disseny, la música, el teatre. Al món rural també podem ser hipsters” afegeix mig rient.
Cultura, cura del paisatge, desenvolupament rural a partir de la seva gent i dels productors. Tot va lligat. I la gent de la Vall del Corb fa temps que ho tenen clar i, per això, van crear l’Associació Vall del Corb, des d’on es coordinen per treballar en diferents àmbits i fer projectes.
Un dels més exitosos és el Tros Food. Una caminada circular d’uns 14 km. per posar en valors els paisatges de la Vall del Corb que aplega centenars de participants, i on en diferents parades pots fer un tast dels productes km0 elaborats per productors del territori.
La obstinació de fer cultura des del món rural, ha empès l’Eva ha organitzar, juntament amb la seva germana Núria, el “Festival Comalada Art & Paraula”amb l’objectiu d’unir la cultura del vi amb el teatre, la poesia i la música.
El festival es fa els diumenges d’agost i té lloc a l’aire lliure en un entorn tan privilegiat com són les vinyes del Celler Comalats, i que amb vuit edicions a l’esquena ja està plenament consolidat.
No cal xerrar-hi gaire estona per adonar-se de tot el valor que pot aportar una sola parella com l’Eva i el Ricard en aquell territori de secà. I com aquest mateix territori pot tornar-los la implicació, recompensant-los amb escreix. Una relació que es retroalimenta.
Dona, jove i pagesa. Molt sovint li pregunten per aquesta condició i per la seva mirada cap a l’ofici. L’Eva té molt clar que la pagesia ha de canviar. Les noves generacions de pagesos “hem de desapendre moltes de les maneres de treballar de les últimes dècades. Hem de tornar a allò que ja feien els nostres padrins” afirma “És tan senzill com això. Perquè si no el sòl no aguantarà gaires més anys. N’hem abusat, l’hem maltractat i està molt al límit”.
Els grans grups agroalimentaris s’han fet amb l’hegemonia de molts territoris i han fet que els pagesos i ramaders treballessin d’acord amb les seves dinàmiques controlant-ne tot el procés. Però aquest model és insostenible.
“Cal que els pagesos s’empoderin i que tanquin el cercle. Que no participin d’un procés sinó que elaborin aquells productes singulars, de cada lloc i de la seva gent, fets amb estima i respecte cap a l’entorn.”
Amb tot això, “com a consumidors hi tenim un paper fonamental” diu el Ricard, que està col·laborant amb la gent de l’Aresta Cooperativa Agroecològica i altres entitats del territori com els Corremarges, “cada vegada tenim més clar la responsabilitat i el poder que tenim comprant. Per això, va creixent l’exigència de saber qui i com es produeix cada producte i quin impacte té sobre el territori. I és una tendència que cada cop anirà a més”.
A les visites enoturístiques que condueix cada setmana, l’Eva sempre comença fent pujar els visitants a la torre medieval que hi ha al poble. “Som en una comalada. Per això des d’aquí podem veure tota aquesta extensió de paisatge a simple vista” els diu.
I continua: “Van construir la torre al límit entre la Catalunya nova i la vella. La Segarra era en aquell moment terra de frontera.La meva família fa més de 800 anys que hi viu i en cuida les terres. Som dels primers que ens hi vam establir i des de llavors que tenim cura d’aquest paisatge fent oli, ametlles, cereals o vi”.
I si tothom qui anés a viure a pobles com l’Ametlla tingués l’energia i l’empenta d’aquests repobladors el poble seguirà viu, com a mínim, 800 anys més.
Ton Lloret – Impulsor de Repoblem