Publicat el Deixa un comentari

Retorn a Cal Magre

Cal Magre

La primera generació nascuda a la ciutat torna a la masia familiar.

“Ni una ampolla aquest any. El míldiu ho ha arrasat tot” diu la Maite buscant la mirada del Xavi. Pel to i el somriure queda clar que ho considera una desgràcia menor dins del catastròfic 2020.

Som al celler de Cal Magre. Una de les masies històriques de Clariana, a l’Anoia, que segons afirmava el Josep, l’avi del Xavi, té ni més ni menys que mil anys d’història. No hi ha documents que puguin confirmar tanta reculada, però sí que conserven una escriptura notarial que acredita que fa 300 anys que la masia pertany a la família Gubern, quan un avantpassat del Xavi va comprar-la a l’últim Magre.

Fa 300 anys que la masia pertany a la família Gubern

Aquí, les centenàries bótes de fusta de roure que anys enrere guardaven càrregues de vi que venien a comprar des d’Igualada, conviuen amb les d’inoxidable que el Xavi va comprar fa uns anys, quan va plantar uns quants rengs de ceps per elaborar vi casolà. I allà dins, en aquella atmosfera màgica de temperatura estable on, inevitablement, els ulls no poden parar de buscar empremtes d’història, la parella s’excusa per si hi ha alguna cosa desendreçada. “Al contrari, nois. És tot tan autèntic que qualsevol element està en harmonia”.

Segur que cada masia en té un d’aquests espais especials. El celler, les golfes, botiga del gra… són els únics que han perdurat quasi intactes i per això tenen la virtut de transportar-te a segles enrere, quan els boscos que ara envolten la masia eren feixes de vinya. Al segle XVIII, l’Anoia -segons apuntava l’historiador Pierre Vilar- era una infinita extensió de vinya, molt semblant als paisatges que avui trobem al Penedès.

Els boscos de pi que ara creixen mig selvàtics llavors generaven riquesa i feien que en aquest petit racó de món hi visquessin més d’un centenar de persones en masies, masos i les cases que s’aplegaven al nucli, que es troba a poc més de dos quilòmetres. I tot aquell món va durar fins que va arribar la fil·loxera, que tampoc hi entén de fronteres i per això i va matar tots els ceps.

Cal Magre i el vi
Cal Magre

L’Àneu i el Guillem entren i surten carregats de joguines. “Per ells això és ideal” afirmen aquesta parella d’enginyers, “el Guillem molts dies agafa la seva aixada i segueix a son pare cap a l’hort. Li encanta treballar”.

Mentre pugem les escales vaig copsant que la casa ha canviat respecte de l’últim cop que hi havia estat, quan la parella la compartia amb l’avi. “La idea d’instal·lar-nos aquí ja la teníem presa feia temps. Des de feia anys, veníem els caps de setmana o durant les vacances. I fa un parell d’anys vam decidir reformar-la. S’havia de fer la teulada nova i vam aprofitar per modernitzar bona part del primer pis i les golfes”.

Als anys 60, els avis del Xavi amb les seves tres filles van marxar a viure a Igualada. El món estava canviant, i la noia gran ja tenia l’edat d’anar a l’institut. Per això, com molta gent en aquells anys, van deixar el camp per anar a viure a ciutat.

L’avi Josep, però, va seguir pujant a Cal Magre cada dia. Sempre hi havia alguna feina a fer a l’hort, als camps, al bosc. I allà el tenies. Amb més de noranta anys a l’esquena treballant a casa. Perquè en una masia i, sobretot per algú de la seva generació, la casa i la feina són coses indestriables. La Maite recorda que “l’últim dia abans de caure malalt encara vam anar amb ell i els nens a collir ametlles”.

Cal Magre casa
Cal Magre Hort

I com enfoquen totes aquestes feines ara? El Xavi és sempre molt prudent però aquí se’l nota rotund: “T’ha d’apassionar. Ho has de viure. T’aixeques a les set del matí, agafes l’aixada i te’n vas una hora a treure herbes a l’hort. O has d’anar a cuidar els ceps, o al bosc a treure aquell pi que ha caigut i barra el pas. Nosaltres ho gaudim. Però si no ho vius així, no ho aguantaries perquè hi has de ser cada dia. Sempre surt una cosa o altra que s’ha de fer”.

La reforma de la teulada va provocar l’aparició d’un bonic espai diàfan amb una terrassa coberta. A l’interior, la Maite té parat un escriptori des d’on fa teletreball uns 2-3 dies per setmana. “A la meva empresa, treballem des de casa excepte els dies que hem de fer visites d’obres o tenim reunions presencials”. No hi ha quasi gens de cobertura de mòbil, però tenen internet per radioenllaç. A l’espera que els arribi la fibra òptica que ja està desplegada fins a pocs quilòmetres.

Cal magre pare i mare
Cal Magre Familia

Quan es va aixecar el confinament i es podien fer els 15 minuts de cotxe que hi ha entre el seu pis d’Igualada i Cal Magre van agafar les maletes i es van instal·lar. La idea inicial -quan van emprendre la reforma- era passar-hi mig any, els mesos de primavera i estiu, però enguany hi estan tan bé que de moment han decidir que s’hi queden.

La implicació que requereix viure en una casa així, no té res veure amb qualsevol sistema d’habitatge que es pugui trobar en una ciutat. En una masia com la  de Cal Magre es produeix una relació de simbiosi i d’harmonia amb els seus habitants. L’hort, els ceps, els camps, els boscos, els camins i les cabanes dels nens de Cal Magre desprenen la mateixa vitalitat que es percep en el rostre dels qui en tenen cura i en gaudeixen. I que per molts anys ho pugueu seguir fent Xavi, Maite, Àneu i Guillem!

Ton Lloret OrtínezRepoblem

Comparteix amb els teus:

Deixa un comentari